dijous, 27 d’octubre del 2011
dijous, 6 d’octubre del 2011
EL SECRET DE L'ALLIBERACIÓ
Ran mateix del bosc, no lluny de l'ermita, s'elevava una fina columna de fum blavós. S'enfilava lleugera i dreta, gens molestada pel ventijol. Esvelta i assossegada, com els grans arbres del bosc, semblava formar part del paisatge.
A fra Lleó, malgrat tot, l'intrigava. Aquell fum no era normal. Qui havia pogut encendre foc tan de matí? Lleó volgué sortir de dubtes. S'avançà, apartà el ramatge dels arbustos i, no més enllà d'un cop de pedra, veié Francesc dempeus, prop del focarró. Què dimonis podia cremar? Notà que s'ajupia, recollia una pinya i la tirava a les flames.
Lleó vacil·là un instant. Després, a poc a poc, s'apropà.
- Pare, què cremes aquí?
- Un cistell - respongué amb naturalitat Francesc.
Lleó mirà més de prop. En efecte, distingí les restes d'un cistell de vímets que acabava de cremar.
- No serà pas el cistell que tenies aquests dies a punt d'enllestir?
- Sí, precisament aquest - respongué Francesc.
- Per què l'has cremat? No havia sortit prou bé? - demanà Lleó tot sorprès.
- Oh, sí, molt bé! Massa bé i tot!
- I, sent així, per què l'has cremat?
- Perquè fa poc, mentre recitàvem tèrcia, m'ha distret fins al punt d'abassegar tota la meva atenció. Era just, doncs, que fent les tornes, el sacrifiqués al Senyor - explicà Francesc -
Lleó es quedà bocabadat. Per més que coneixia Francesc, les seves sortides el sorprenien sempre.
Aquesta vegada, el gest de Francesc li semblà excessivament estrident.
- Pare, no t'entenc. Si havíem de cremar tot el que ens distreu a la pregària, no acabaríem mai més - mussità Lleó passat un instant de silenci.
Francesc no contestà res.
- Tu saps - afegí Lleó - que fra Silvestre hi comptava, amb aquest cistell; el necessitava i l'esperava amb deler
- Si, ho sé - respongué Francesc -. N'hi faré un altre sense tardar. Però aquest l'havia de cremar.
Això era l'important.
El cistell s'havia cremat del tot. Francesc ofegà sota una pedra el que restava de foc. Després, prengué Lleó pel braç i li digué:
- Vine; et diré per què he obrat així.
El portà no lluny d'on eren, a prop d'una renglera de vimeteres. Tallà uns quants vímets i, assegut a terra, començà un altre cistell. Lleó, assegut al seu costat, esperava l'explicació.
- Jo vull treballar amb les meves mans - declarà aleshores Francesc -. I vull també que els altres germans treballin. No pel deler de guanyar diners, sinó per donar exemple i bandejar l'ociositat. No hi ha res tan lamentable com una comunitat sense treball. Però el treball no ho és tot, fra Lleó, no ho resol tot. Pot convertir-se, fins i tot, en un entrebanc seriós per a la llibertat de l'home. I, de fet, s'hi converteix sempre que l'home es deixa acaparar per la seva obra i s'oblida d'adorar Déu vivent i veritable. Per tant, cal que vetllem ardorosament per no extingir en nosaltres l'esperit d'oració. Això és l'important.
- Ho comprenc, pare - digué Lleó - Però no podem pas destruir sempre les nostres obres cada vegada que ens siguin causa de distracció en la pregària.
- Ben cert - replicà Francesc -. L'important és estar disposat a sacrificar-les al Senyor. Només així podem mantenir-nos lliures. Sota l'antiga llei, els homes sacrificaven a Déu les primícies de la collita i dels ramats. No dubtaven gens en desfer-se del millor que tenien. Acomplien un gest d'adoració, però també d'alliberació. L'home afirmava així la seva disponibilitat. Allò que sacrificava eixamplava a l'infinit els seus horitzons. Era aquest el secret de la seva llibertat i de la seva grandesa.
Quines imatges veus en aquest conte?
Quins són els valors que hi identifiques? Com veus aquests valors actualment en la nostra societat?
A fra Lleó, malgrat tot, l'intrigava. Aquell fum no era normal. Qui havia pogut encendre foc tan de matí? Lleó volgué sortir de dubtes. S'avançà, apartà el ramatge dels arbustos i, no més enllà d'un cop de pedra, veié Francesc dempeus, prop del focarró. Què dimonis podia cremar? Notà que s'ajupia, recollia una pinya i la tirava a les flames.
Lleó vacil·là un instant. Després, a poc a poc, s'apropà.
- Pare, què cremes aquí?
- Un cistell - respongué amb naturalitat Francesc.
Lleó mirà més de prop. En efecte, distingí les restes d'un cistell de vímets que acabava de cremar.
- No serà pas el cistell que tenies aquests dies a punt d'enllestir?
- Sí, precisament aquest - respongué Francesc.
- Per què l'has cremat? No havia sortit prou bé? - demanà Lleó tot sorprès.
- Oh, sí, molt bé! Massa bé i tot!
- I, sent així, per què l'has cremat?
- Perquè fa poc, mentre recitàvem tèrcia, m'ha distret fins al punt d'abassegar tota la meva atenció. Era just, doncs, que fent les tornes, el sacrifiqués al Senyor - explicà Francesc -
Lleó es quedà bocabadat. Per més que coneixia Francesc, les seves sortides el sorprenien sempre.
Aquesta vegada, el gest de Francesc li semblà excessivament estrident.
- Pare, no t'entenc. Si havíem de cremar tot el que ens distreu a la pregària, no acabaríem mai més - mussità Lleó passat un instant de silenci.
Francesc no contestà res.
- Tu saps - afegí Lleó - que fra Silvestre hi comptava, amb aquest cistell; el necessitava i l'esperava amb deler
- Si, ho sé - respongué Francesc -. N'hi faré un altre sense tardar. Però aquest l'havia de cremar.
Això era l'important.
El cistell s'havia cremat del tot. Francesc ofegà sota una pedra el que restava de foc. Després, prengué Lleó pel braç i li digué:
- Vine; et diré per què he obrat així.
El portà no lluny d'on eren, a prop d'una renglera de vimeteres. Tallà uns quants vímets i, assegut a terra, començà un altre cistell. Lleó, assegut al seu costat, esperava l'explicació.
- Jo vull treballar amb les meves mans - declarà aleshores Francesc -. I vull també que els altres germans treballin. No pel deler de guanyar diners, sinó per donar exemple i bandejar l'ociositat. No hi ha res tan lamentable com una comunitat sense treball. Però el treball no ho és tot, fra Lleó, no ho resol tot. Pot convertir-se, fins i tot, en un entrebanc seriós per a la llibertat de l'home. I, de fet, s'hi converteix sempre que l'home es deixa acaparar per la seva obra i s'oblida d'adorar Déu vivent i veritable. Per tant, cal que vetllem ardorosament per no extingir en nosaltres l'esperit d'oració. Això és l'important.
- Ho comprenc, pare - digué Lleó - Però no podem pas destruir sempre les nostres obres cada vegada que ens siguin causa de distracció en la pregària.
- Ben cert - replicà Francesc -. L'important és estar disposat a sacrificar-les al Senyor. Només així podem mantenir-nos lliures. Sota l'antiga llei, els homes sacrificaven a Déu les primícies de la collita i dels ramats. No dubtaven gens en desfer-se del millor que tenien. Acomplien un gest d'adoració, però també d'alliberació. L'home afirmava així la seva disponibilitat. Allò que sacrificava eixamplava a l'infinit els seus horitzons. Era aquest el secret de la seva llibertat i de la seva grandesa.
Saviesa d'un pobre
Quines imatges veus en aquest conte?
Quins són els valors que hi identifiques? Com veus aquests valors actualment en la nostra societat?
dilluns, 3 d’octubre del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)